Hi ha qui sosté, amb fermesa, que després de la roda, la impremta i la penicil·lina, el millor invent de la humanitat són els avis. I ja pot ser que, ben mirat, tinguin força raó. Els avis arriben on no arribem els pares, ens permeten anar a treballar quan els petits estan malalts, es relacionen amb els nostres fills amb una tranquil·litat que, sovint, nosaltres no tenim, els ensenyen coses útils que a nosaltres no se’ns acudiria mai ensenyar-los i, a més, saben projectar en ells la mateixa estimació que senten per nosaltres. Som molts els pares i mares que demanem ajuda als avis. L’estil de vida actual, ràpid, estressant de vegades, ple d’obligacions, ens hi obliga. I gairebé sempre trobem en els avis una resposta positiva. D’altres vegades, però, no és per necessitat, que els demanem ajuda, sinó per comoditat. Així podem sopar a fora amb els amics els divendres al vespre... oi que això també és veritat? Sigui com sigui, una bona part de les famílies hi confiem molt, en els avis. Bé, hi confiem molt sempre que els eduquin de la manera que volem nosaltres, naturalment. O potser no sempre és així? Hi ha pares que accepten que els avis posin límits, premiïn, castiguin i orientin de manera diferent a la seva? Parlem una mica d’aquest gran invent de la humanitat que són els avis?
Avui parlarem sobre diàleg amb els fills. Això tan difícil, de vegades, d’aconseguir. I no només de diàleg, sinó també del temps que estem amb ells. Quantitat o qualitat? Què passa si treballem moltes hores i quasi no ens queda temps per estar amb els fills? Si hi estiguéssim més estona, aconseguiríem que parlessin més amb nosaltres? Per parlar-ne, hem convidat com cada setmana els pares i en aquesta ocasió l'experta és la Sra. Maria Jesús Comellas.
El talent de la gent gran. 4 maig a les 18. Dixit Vic
video que es van fer a Castelldefels en el amrc del projecte de la Diputació de Barcelona Espais de Debat Educatiu. Primària
El creixement com aprenentatge
video que es van fer a Castelldefels en el marc del projecte de la Diputació de Barcelona Espais de Debat Educatiu
Educació primària
El creixement com aprenentatge i presa de responsabilitat
video que es van fer a Castelldefels en el marc del projecte de la Diputació de Barcelona Espais de Debat Educatiu
Educació post obligatòria
https://www.youtube.com/watch?v=GToawS2OEEU
El capítol analitxen els principals riscos d'infants i joves davant l'ordinador. Descriu els mecanismes per detectar situacions d'assetjament o addicció i planteja eines i recursos per fer-hi front. De la seva banda, una família exposa la seva experiència en el control de l'accés a Internet dels seus fills.
M'agrada estar amb el pare i la mare
Portem ja molt de temps parlant sobre conciliar la vida professional i la vida familiar. Se n’han fet estudis i se n’han extret conclusions. Se’ns ha comparat amb altres països i hem conclòs, moltes vegades, que aquí les famílies estem poca estona amb els fills. És la nostra realitat, que difícilment podrem resoldre a curt termini. No és menys cert, però, que alguns pares i mares podrien estar-hi més, amb els seus fills, i sovint donen prioritat a d’altres coses. De ben segur (ja ho vam tractar en el capítol 2 d’aquesta temporada) que és important tenir una estona per a nosaltres mateixos (per relaxar-nos i fer també la nostra vida), però.. cal no oblidar la importància del temps al costat dels fills. Parlem-ne, de totes dues coses: d’una banda, de fins a quin punt és important l’estona (en quantitat, en número d’hores) que compartim amb els fills; de l’altra, de què podem fer (en qualitat) si la feina o altres compromisos no ens permeten compartir massa hores amb ells. Hi havia una vegada un pare que, no podia veure mai la seva filla. Marxava a treballar quan ella dormia encara, i tornava de treballar quan ella ja estava dormint altre cop. Un dia la filla li va explicar que estava trista perquè no el veia mai. I van arribar a un acord: cada dia, quan el pare arribés de treballar, entraria a l’habitació i, sense despertar-la, li faria un gran petó al front, i un altre a la galta, i li diria que l’estimava molt. I, després, li faria un nus al llençol. Així, la filla, quan es despertés i veiés el nus, sabria que el seu papa li havia fet tots aquests petons i li havia dit que l’estimava. I així ho van fer. I la filla va tornar a somriure perquè sabia a través d’aquells nus al llençol, que, malgrat el veia poc, el papa l’estimava com a ningú.
Entrevista amb EducaKids. Idees importants per educar
Claves para educar. Entrevista con EducaKids
Educar no és tant difícil. Eumo editorial
Entrevista en motiu de la publicació del llibre: Educar no és tant difícil on s'exposen les linies bàsiques de l'educació en les diferents etapes en el context de la vida quotidiana.
Posar limits. Per què i com
Porgrama que s'emet a les televisions locals i que està en el marc de projecte de la Diputació de Barcelona: families i escola.
El capítol reflexiona sobre la necessitat de posar límits i es pregunta si és possible fer-ho de manera eficient i sense generar tensió amb els fills. Alguns especialistes en la matèria exposen per què és important posar límits i si hi ha una manera correcta de prohibir i castigar. Una família comparteix la seva experiència a l'hora de posar límits i explica com han reaccionat quan els fills els han traspassat.
Trobada de famílies al centre Frustuós Gelabert 2014
Reunió de families per plantejar el tema dels deures a casa
Quins són els límits que faciliten la convivència
Quins són els límits que faciliten la convivència
Diàleg pares i fils
Avui parlarem sobre diàleg amb els fills. Això tan difícil, de vegades, d’aconseguir. I no només de diàleg, sinó també del temps que estem amb ells. Quantitat o qualitat? Què passa si treballem moltes hores i quasi no ens queda temps per estar amb els fills? Si hi estiguéssim més estona, aconseguiríem que parlessin més amb nosaltres? Per parlar-ne, hem convidat com cada setmana els pares i en aquesta ocasió l'experta és la Sra. Maria Jesús Comellas.
Anar a casa els avis
Hi ha qui sosté, amb fermesa, que després de la roda, la impremta i la penicil·lina, el millor invent de la humanitat són els avis. I ja pot ser que, ben mirat, tinguin força raó. Els avis arriben on no arribem els pares, ens permeten anar a treballar quan els petits estan malalts, es relacionen amb els nostres fills amb una tranquil·litat que, sovint, nosaltres no tenim, els ensenyen coses útils que a nosaltres no se’ns acudiria mai ensenyar-los i, a més, saben projectar en ells la mateixa estimació que senten per nosaltres. Som molts els pares i mares que demanem ajuda als avis. L’estil de vida actual, ràpid, estressant de vegades, ple d’obligacions, ens hi obliga. I gairebé sempre trobem en els avis una resposta positiva. D’altres vegades, però, no és per necessitat, que els demanem ajuda, sinó per comoditat. Així podem sopar a fora amb els amics els divendres al vespre... oi que això també és veritat? Sigui com sigui, una bona part de les famílies hi confiem molt, en els avis. Bé, hi confiem molt sempre que els eduquin de la manera que volem nosaltres, naturalment. O potser no sempre és així? Hi ha pares que accepten que els avis posin límits, premiïn, castiguin i orientin de manera diferent a la seva? Parlem una mica d’aquest gran invent de la humanitat que són els avis?
